Sortida a la Seu Vella

El 15 de febrer vam anar a visitar la Seu Vella amb l’escola. Vam sortir amb autobús des de l’escola i vam baixar a la plaça del Treball. Vam caminar uns quants carrers cap amunt, en els quals ens vam trobar una antiga font molt bonica de Lleida. Un cop dalt el turó de la Seu, dins el claustre, ens esperava la nostra guia que es deia Meritxell.


Primer de tot vam entrar dins la catedral i ens van introduir una mica la seva història. Ens van explicar que durant bastants anys va ser una taverna militar, cosa que ja sabíem, a causa de que va haver una guerra al nostre país. La ciutat de Lleida va anar al bàndol perdedor, així que van ordenar que fessin tot el mal possible a la nostra ciutat. Per aquest motiu ara no hi ha bancs, ni boniques pintures, ni vitralls decorats com a totes les catedrals, on encara es veuen les senyals de les bigues dels diferents pisos que havien construït els militars a la nostra catedral.

Seguidament ens van explicar una mica les parts de la catedral, les diferents portes per on entrava el nuvi, la núvia i la gent que anava a missa o als casaments. La porta principal no van poder fer que dones a l’exterior a causa del desnivell de terra que té el turó. La van construir dins el claustre ja que en aquest no era com el de totes les catedrals, no només hi passaven els monjos com tenia que ser, sinó tothom.

Quan ja feia una bona estona que estaven explicant-nos coses sobre la catedral, ens van proposar de fer un joc: buscar on eren les imatges que ens donarien. Ens van donar sis minuts per a buscar-les totes. Al acabar vam dir on era cadascuna i ens van explicar una mica que eren.

Després vam sortir a fora el claustre i vam observar les antigues pintures mig esborrades que hi havia. També ens van explicar que era dels únics claustres d’Europa que tenien 5 finestrals que donaven a l’exterior, i que era un dels més grans d’arreu del món.

Al final per divertir-nos vam fer un joc pel claustre que consistia en ficar-nos un mirall a l’altura del nas i anar mirant al mirall agafats de l’espatlla del company del davant. Semblava que caminéssim pel sostre o pel cel. En acabar ens vam acomiadar de la nostra guia i vam pujar dalt del campanar on hi vam contar 238 escales. Vam acabar més cansats al arribar a dalt! La baixada no va ser tan dura, la vam baixar amb 5 minutets de res, a baix al claustre, de tant tensos que tenia els músculs em van tremolar les cames. Finalment vam tornar amb autobús cap al col•legi.

Va ser un dia força mogut!

Dos Lipdubs amb un plis, plas!

Ja fa vora un mes, ens vam reunir totes les branques de l'agrupament escolta i guia lo manaix (AEIG lo manaix), el millor cau que hi ha, al Xop, per fer la mini festa de nadal. Ens ho vam passar molt bé, vaig al gra, vam fer molts jocs, una manualitat i, el que més em va agradar, un LIPDUB. El vam fer amb un plis, plas i ens va quedar força bé, amb la cançó de quan somrius. Vaig marxar molt content cap a casa amb la idea de mirar-lo només arribar, i aquí el teniu:



TAMBÉ N'HE PENJAT UN QUE VAN FER ELS CAPS DEL CAU UNS DIES ABANS DE LA TROBADA. PEL MEU GUST, MÉS XULO I MÉS CURRAT, S'HA DE DIR QUE EL VAN PRACTICAR MÉS ESTONA, EHHHH???

Sabeu que es un guèiser?

Un guèiser és un fenomen natural bastant estrany que passa diàriament en el món. És com un volcà però enlloc de haver-hi lava i magma en el seu interior, hi ha aigua evaporada a una gran temperatura, més de 150 º, que surt violentament del centre de la Terra que està bastant calent. Arreu del món se'n troben aproximadament uns 1.000, prop de la meitat es troben al parc NACIONAL DE YELLOWSTONE, a Estats Unints.
Si heu llegit el llibre de Viatge al centre de la Terra, veureu que quan van en vaixell veuen un guèiser en alta mar, i el confonen en una balena, o un ésser viu aquàtic que expulsa l'aigua pels narius.

El que més m'agrada de Nadal

De tots els nadals que he viscut fins ara, m'ha agradat pràcticament tot. Però el que més m'agrada són els sopars i dinars amb familía, perquè ens trobem més i es pot gaudir amb familia de molts tipus de cinverses, sorpreses bones i dolentes, però les dolentes no m'agraden, també m'agrada anar a menjar xocolata desfeta, amb padrins, amics...mmmm....que bona, m'encanta obrir els regals i enplenar-me d'alegria, fer de cangur als meus cosins petits, el dia de cap d'any anar a dormir a les cinc de la matinada , després de cantar i bllar, passejar amb la meva familia pel carrer major, però el que no m'agrada es que se'm passi volant, veieu avui ja és la nit de reis, quina mala sort!
Espero acabar bé el NADAL, BONA SORT!!!

Campaments amb el cau

Aquest any em vaig apuntar a l'agrupament escolta i guia Lo Manaix (A.E i G LO MANAIX), la majoria de la gent li diu "cau". Cada estiu fan uns campaments, els quals hi vaig tornar fa 5 dies, primer quan m'ho van dir no estava molt animat, però al final si. Anem al gra. Us volia explicar el que vaig fer pas per pas. El primer dia vam llevar-nos d'hora per anar a buscar l'autocar, el qual ens portaria als campaments que estan a prop de Villec, un petit poble de muntanya. El viatge se'm va fer una mica llarg, ens acompanyaven dos caps, l'Aina i l'Elia, més una ranger que s'incorporava aquell dia a la seva branca. A l'arribar vam travessar un petit pont fet de fusta que passava per sobre del riu. Si ens hi fixavem, de lluny podiem veure els rangers jugant. A l'entrada del campament hi havia el lavabo i les dutxes i al costat el riu, pujaves una rampeta i allà hi havia les tendes, el menjador, la cuina, el mastil... Un cop allà estavem una mica desorientats, així que, ens van explicar les normes i una mica el plàning d'aquell dia. I així van anar passant els dies: fent jocs de nit, la guerra de pintura, banyar-nos al riu, les rutes, quan acabavem xops fins als calçotets, fent una guarrincama, fent gimcames, ah ! i sobretot a tothom li va encantar el meu accent italià. L'ultim dia van venir els pares a desmuntar el campament, era un dia força assolellat, però de cop i volta després de dinar tot va canviar, i ràpid i corrents vam acabar d'enllestir-ho tot, ah ! i no us penseu que el campament es va muntar sol, el van muntar els nostres pares. Quan vaig arribar a casa, vaig fer una comparació a veure on s'estava millor, i la conclusió va ser: que no hi ha millor lloc que a casa, després d'aquesta conclusió vaig jugar a la wii a la final del mundial i vaig guanyar igual que va passar en la realitat!

Buscant coses sobre el paper critters he trobat aquest video tant xulo i original i aquestes imatges.


Quan tingui més paper critters al cap d'un temps espero publicar en aquest bloc videos així.